dimarts, 31 d’agost del 2010
Exposisió del pintor Amazig, Rachid Bouskri
El Tribunal Suprem anul·la gran part del Reial Decret 240/2007 que regula la residència dels familiars de comunitaris
dimarts, 10 d’agost del 2010
La trista mort d'Aliasse Diatta
Abans d’ahir al migdia es celebrà a la seu local d’EMAUS un acte en recordatori d’un dels seus acollits, un noi senegalés de 17 anys que havia mort ofegat a una platja de Barcelona.
A aquest acte, senzill però molt emotiu, assistiren amics i companys immigrants, personal d’EMAUS i d’altres persones que des de diversos serveis ciutadans van oferir atenció solidària a aquest noi al nostre país.
El recordatori reflectí, amb paraules sentides i silencis expressius, el dolor i la consternació dels assistents per aquesta mort tan temprana i paradoxal (…travessar l’Atlàntic per morir a una de les nostres platges!!), per aquesta mort que ja deu constar en alguna estadística d’accidents…amb tota l’escrupolositat i fredor de les dades oficials que mai no s’interessen per les circumstàncies.
Però nosaltres, si més no, podem pensar en què feia aquest noi tan jove lluny de la seva família i del seu país, podríem interessar-nos una mica en com sobreviuen aquells altres joves, sobretot africans, que veiem sovint passejar pels carrers, consultar els ordinadors de les biblioteques o demanar atenció als serveis d’acollida. O per què tenim entre nosaltres refugiats polítics que no són reconeguts com a tals pel nostre govern.
Vivim temps d’una crisi que hem de pagar els que no l’hem causada. Però a aquests joves no els acomiaden del treball que no han tingut ni els rebaixen el sou que mai no han cobrat. No hi són i no hi consten perquè les finances i els mercats que ens governen, que expoliaren i expolien Àfrica i que dicten les lleis d’estrangeria, no els necessiten ni com a mà d’obra barata.
Si parlem amb ells, veurem que no demanen bonhomia sinó quelcom del sentit de la justicia que tenen tan arrelat.
Manolo Carrasco Amador
Quan l'Administració decideix que no podràs fer vacances...
L'SCAI s'adhereix al Manifest contra la Discriminació i la Xenofòbia
És un manifest contra la criminalització dels immigrants, contra la manipulació política del fet migratori i a favor dels drets i deures per a totes les persones.
Podeu consultar el manifest al següent link: http://www.apdha.org/index.php?option=com_context&task=view&id=760&Itemid=32
divendres, 6 d’agost del 2010
Article d'un dels nostres col·laboradors sobre la situació de crisi que patim actualment
Des que el món és món, la culpa és de l’altre. Durant segles, la ètnia més minoritària i estigmatitzada ha actuat de boc expiatori davant dels problemes i les frustracions que ens concerneixen a tots. La recepta és ben vella: Sigui la tribu del costat, els musulmans de la Península o els jueus del Reich, tota excusa és bona per carregar-los amb les culpes pròpies. I quan el fantasma de la crisi recorre Occident, no falta gent que alça el seu dit acusador cap a l’altre, el de fora, “el que sobra”.
No repassarem aquí el greu panorama econòmic pel que passem des de fa un parell d’anys, i que s’ha estès per tota societat lligada a l’economia de mercat. Sí que podem destacar, en canvi, l’irresponsable comportament d’alguns líders socials i polítics, que no tenen cap problema a l’hora d’agitar l’espantall de la immigració per a formar nous grups de pressió o esgarrapar vots entre els més colpejats per la crisi. Aquest tipus de tic arribista, diguem-ho clar, no es regeix per dretes o esquerres sinó per la més absoluta desinformació i manipulació de dades. Els discursos xenòfobs o obertament racistes no ofereixen res més que una via d’escapament a la ràbia i la frustració general que un context de fallida econòmica provoca. Contra la crisi, llenya al nouvingut; tot oblidant que si nosaltres estem putejats, i perdoneu-me l’expressió, els immigrants amb i sense papers pateixen com els que més la manca de feina i de futur. Mentrestant, aquells a qui hauríem de demanar comptes pel que ha passat segueixen administrant el benestar de tots, còmodament asseguts en els seus dominis de multinacional o de govern feroçment capitalista, tranquils i sorneguers perquè saben que estan protegits, que a l’hora de la veritat sempre sorgirà un govern al seu rescat, o un líder populista que ens recordi que el de fora ve a treure’ns la feina i, si pot, la dona. I en cas de que no en sorgeixi cap, de líder demagog, ja se n’encarregaran ells de fer-ho si els convé, i si no empraran mà d’obra semi-esclava per a reduir despeses i capejar la crisi amb la bitlletera intacta. I aquí potser sí que els immigrants tindran feina. Quan s’hagi de treballar en un taller de costura il·legal o pujar a una bastida sense seguretat aquí sí que rebrem els de fora amb els braços oberts. Perquè nosaltres no voldrem la feina ni bojos. Perquè només els desesperats es juguen la vida i la dignitat. I els immigrants, de tot això, en saben bastant. Mentrestant, davant l’augment de les xifres d’atur de les que nosaltres en som els responsables, sempre els tindrem a mà per a carregar contra ells i oblidar, per uns instants, que en aquesta merda ens hi ha posat els de dalt, no els de baix.
Manel Carrasco. Col·laborador SCAI