Des que el món és món, la culpa és de l’altre. Durant segles, la ètnia més minoritària i estigmatitzada ha actuat de boc expiatori davant dels problemes i les frustracions que ens concerneixen a tots. La recepta és ben vella: Sigui la tribu del costat, els musulmans de la Península o els jueus del Reich, tota excusa és bona per carregar-los amb les culpes pròpies. I quan el fantasma de la crisi recorre Occident, no falta gent que alça el seu dit acusador cap a l’altre, el de fora, “el que sobra”.
No repassarem aquí el greu panorama econòmic pel que passem des de fa un parell d’anys, i que s’ha estès per tota societat lligada a l’economia de mercat. Sí que podem destacar, en canvi, l’irresponsable comportament d’alguns líders socials i polítics, que no tenen cap problema a l’hora d’agitar l’espantall de la immigració per a formar nous grups de pressió o esgarrapar vots entre els més colpejats per la crisi. Aquest tipus de tic arribista, diguem-ho clar, no es regeix per dretes o esquerres sinó per la més absoluta desinformació i manipulació de dades. Els discursos xenòfobs o obertament racistes no ofereixen res més que una via d’escapament a la ràbia i la frustració general que un context de fallida econòmica provoca. Contra la crisi, llenya al nouvingut; tot oblidant que si nosaltres estem putejats, i perdoneu-me l’expressió, els immigrants amb i sense papers pateixen com els que més la manca de feina i de futur. Mentrestant, aquells a qui hauríem de demanar comptes pel que ha passat segueixen administrant el benestar de tots, còmodament asseguts en els seus dominis de multinacional o de govern feroçment capitalista, tranquils i sorneguers perquè saben que estan protegits, que a l’hora de la veritat sempre sorgirà un govern al seu rescat, o un líder populista que ens recordi que el de fora ve a treure’ns la feina i, si pot, la dona. I en cas de que no en sorgeixi cap, de líder demagog, ja se n’encarregaran ells de fer-ho si els convé, i si no empraran mà d’obra semi-esclava per a reduir despeses i capejar la crisi amb la bitlletera intacta. I aquí potser sí que els immigrants tindran feina. Quan s’hagi de treballar en un taller de costura il·legal o pujar a una bastida sense seguretat aquí sí que rebrem els de fora amb els braços oberts. Perquè nosaltres no voldrem la feina ni bojos. Perquè només els desesperats es juguen la vida i la dignitat. I els immigrants, de tot això, en saben bastant. Mentrestant, davant l’augment de les xifres d’atur de les que nosaltres en som els responsables, sempre els tindrem a mà per a carregar contra ells i oblidar, per uns instants, que en aquesta merda ens hi ha posat els de dalt, no els de baix.
Manel Carrasco. Col·laborador SCAI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada