A continuació reproduïm una carta de'n Manolo Carrasco, mestre voluntari de l'SCAI, escrita el 16 de juliol, sobre la mort del jove senegalès Aliasse Diatta qui vivia al programa d'acollida temporal SCAI-Emaús.
Aquesta carta expressa molt bé els sentiments de les persones que des de l'SCAI estem implicades en l'acollida de persones immigrades.
La carta va ser publicada al Diari Sabadell.
MORT A LA PLATJA
Abans d’ahir al migdia es celebrà a la seu local d’EMAUS un acte en recordatori d’un dels seus acollits, un noi senegalés de 17 anys que havia mort ofegat a una platja de Barcelona.
A aquest acte, senzill però molt emotiu, assistiren amics i companys immigrants, personal d’EMAUS i d’altres persones que des de diversos serveis ciutadans van oferir atenció solidària a aquest noi al nostre país.
El recordatori reflectí, amb paraules sentides i silencis expressius, el dolor i la consternació dels assistents per aquesta mort tan temprana i paradoxal (…travessar l’Atlàntic per morir a una de les nostres platges!!), per aquesta mort que ja deu constar en alguna estadística d’accidents…amb tota l’escrupolositat i fredor de les dades oficials que mai no s’interessen per les circumstàncies.
Però nosaltres, si més no, podem pensar en què feia aquest noi tan jove lluny de la seva família i del seu país, podríem interessar-nos una mica en com sobreviuen aquells altres joves, sobretot africans, que veiem sovint passejar pels carrers, consultar els ordinadors de les biblioteques o demanar atenció als serveis d’acollida. O per què tenim entre nosaltres refugiats polítics que no són reconeguts com a tals pel nostre govern.
Vivim temps d’una crisi que hem de pagar els que no l’hem causada. Però a aquests joves no els acomiaden del treball que no han tingut ni els rebaixen el sou que mai no han cobrat. No hi són i no hi consten perquè les finances i els mercats que ens governen, que expoliaren i expolien Àfrica i que dicten les lleis d’estrangeria, no els necessiten ni com a mà d’obra barata.
Si parlem amb ells, veurem que no demanen bonhomia sinó quelcom del sentit de la justicia que tenen tan arrelat.
Manolo Carrasco Amador
Abans d’ahir al migdia es celebrà a la seu local d’EMAUS un acte en recordatori d’un dels seus acollits, un noi senegalés de 17 anys que havia mort ofegat a una platja de Barcelona.
A aquest acte, senzill però molt emotiu, assistiren amics i companys immigrants, personal d’EMAUS i d’altres persones que des de diversos serveis ciutadans van oferir atenció solidària a aquest noi al nostre país.
El recordatori reflectí, amb paraules sentides i silencis expressius, el dolor i la consternació dels assistents per aquesta mort tan temprana i paradoxal (…travessar l’Atlàntic per morir a una de les nostres platges!!), per aquesta mort que ja deu constar en alguna estadística d’accidents…amb tota l’escrupolositat i fredor de les dades oficials que mai no s’interessen per les circumstàncies.
Però nosaltres, si més no, podem pensar en què feia aquest noi tan jove lluny de la seva família i del seu país, podríem interessar-nos una mica en com sobreviuen aquells altres joves, sobretot africans, que veiem sovint passejar pels carrers, consultar els ordinadors de les biblioteques o demanar atenció als serveis d’acollida. O per què tenim entre nosaltres refugiats polítics que no són reconeguts com a tals pel nostre govern.
Vivim temps d’una crisi que hem de pagar els que no l’hem causada. Però a aquests joves no els acomiaden del treball que no han tingut ni els rebaixen el sou que mai no han cobrat. No hi són i no hi consten perquè les finances i els mercats que ens governen, que expoliaren i expolien Àfrica i que dicten les lleis d’estrangeria, no els necessiten ni com a mà d’obra barata.
Si parlem amb ells, veurem que no demanen bonhomia sinó quelcom del sentit de la justicia que tenen tan arrelat.
Manolo Carrasco Amador
16 de juliol de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada